Pares i fills, amics?
Publicat al Periòdic d'Andorra el ijous, 6 de febrer de 2020
Treballo cada dia amb nens i adolescents i, ja fa temps, m’he adonat que hi ha pares que pretenen exigir als professors coses de les quals ells són els veritables responsables, però que són incapaços d’exigir ells mateixos als seus fills per una falsa pretensió d’aconseguir mantenir una amistat amb ells. Però mai hem d’oblidar que els nostres fills no són els nostres amics. Hauríem de no oblidar mai que els pares som molt més que uns amics, som pares, protectors, confidents, guies ... i hem d’estar orgullosos d’això. Els amics queden fora de totes aquestes relacions. És a dir, els pares no poden ser amics dels seus fills perquè si fos així mai serien capaços d’establir dos aspectes fonamentals en la seva educació: posar-los límits i dir-los que no». Hi ha una frase que vaig llegir en un llibre que a mi em sembla perfecta per definir el que comporta aquesta actitud dels pares. «Els pares poden decidir ser amics dels seus fills, però han de ser conscients que els deixen orfes». (Dr. Francisco Kovacs).
Una de les missions que tenen els pares és ajudar els seus fills a espavilar, a saber desenvolupar-se en la vida de manera autònoma i responsable. El constructiu és educar a cada nen, a cada adolescent, a cada jove, a ser el responsable de les seves coses. No ha de ser un tedi o un càstig com a conseqüència d’un mal comportament; ha de ser transmès com un èxit d’autonomia i de confiança en les seves pròpies possibilitats.
Ha de quedar sempre clar que en l’organització de la família, els pares ocupen la més alta jerarquia. Això permet que els progenitors posin els límits que consideren necessaris. Les regles han de ser raonables i justes i han de ser respectades per l’adolescent. Per això és vital que donada l’ordre no hi hagi concessions o canvis per evitar el mal humor o els xantatges del menor. Per descomptat, que els pares sàpiguen escoltar i posar límits no vol dir només prohibir fer coses al menor, també cal negociar quan sigui necessari. Això, sense cap mena de dubte, serà de gran ajuda per a la formació d’un adolescent sempre obert a escoltar i a conciliar en futures situacions difícils.
Però, podria arribar a donar-se el cas que alguns pares consideren que són amics dels seus fills perquè han desenvolupat un nivell de confiança tal, que el consideren com una amistat. Però en realitat aquests dos termes són molt diferents.
Quan un pare aconsegueix guanyar-se la confiança dels seus fills, és quan realment està fent un bon maneig de l’autoritat. Aquesta confiança es caracteritza per l’existència de línies obertes al diàleg que permetran un coneixement ple dels gustos i sentiments dels fills, gràcies a l’escolta permanent, al tracte proper i a les orientacions pertinents, tot això fa part de l’exercici educatiu dels pares, molt diferent de la dinàmica que es dóna entre amics.